Anomenem-nos: ser LGTBI+ al món rural

Allò que no s’anomena no existeix. És a dir: no és que no existeixi, sinó que resta amagat en una espècie de realitat paral·lela que passa al marge de la normalitat, de tot allò que té nom i que és visible. Les coses a la foscor —o al silenci— no les veiem, però segueixen formant part de la realitat i la configuren. Cal que il·luminem totes aquestes realitats fosques; cal que assenyalem la normativitat que ha estat històricament en el focus de llum i que en desdibuixem els marges definits; cal que parlem de què significa ser LGTBI+ al món rural, que posem nom a aquesta realitat i assenyalem les violències a què s’enfronta..

Les agressions LGTBI+-fòbiques que s’estan perpetrant a diferents ciutats de l’Estat espanyol —recordem el brutal assassinat homòfob d’en Samuel al crit de «maricón»— no són un fet aïllat ni llunyà. Als nostres pobles recentment s’han donat diferents casos de violència: a l’Institut Baix Penedès, al Vendrell, unes persones van cremar la bandera irisada del col·lectiu LGTBI+ i van fer unes pintades al mateix centre que negaven qualsevol dret a les persones que no som cisheteronormatives; així com al mural LGTBI+ de Sant Jaume, on unes persones han fet pintades en contra de tot allò que representa. Aquests són només alguns exemples de violències visibles, però n’hi ha moltes altres d’invisibles —o invisibilitzades— que patim dia a dia les persones del col·lectiu LGTBI+ als nostres pobles i que fan palès que segueix molt present un discurs d’odi que nega tota dissidència i diversitat sexual i de gènere; un discurs reproduït, sobretot, des de l’extrema dreta i recolzat per uns mitjans de comunicació còmplices.

Dels casos anteriors, se’n poden inferir dos tipus de violència —la física i la simbòlica— que tenen lloc a dos espais diferenciats, si seguim la dicotomia espai urbà-espai rural. En l’anonimat i l’individualisme imperant de les grans ciutats, el col·lectiu LGTBI+ hi trobem refugi, ja que podem expressar-nos i relacionar-nos més lliurement, però també ens enfrontem a un tipus de violència que tendeix més fàcilment a ser física, precisament per la protecció que l’anonimat brinda als agressors. En espais rurals, contràriament, la violència tendeix a ser més simbòlica i no física, però no per això és menys greu o requereix menys atenció: la violència verbal, la falta d’espais segurs, de referents, i el rebuig —sigui explícit o silenciós— per part de la comunitat són violències simbòliques que ens porten a rebutjar la vida als pobles i a idealitzar les ciutats; a voler fugir d’on hem crescut i a veure els nostres pobles com un lloc on no poder expressar-nos lliurement.

Ser LGTBI+ als pobles del Baix Penedès esdevé, així, un acte de rebel·lió: existir i expressar-nos com a tal implica trencar amb la cisheteronormativitat del món rural. La construcció d’un espai rural segur implica la creació d’una xarxa no formal de cures i de col·lectivització del malestar i la ràbia, però també ha de passar necessàriament per les estructures formals de la política institucional, que brinden una protecció legal i política de què cal beneficiar-nos. Així, polítiques i mesures fetes des de l’Ajuntament poden traduir-se en una millora significativa de la qualitat de vida de les persones LGTBI+ al poble: la creació d’una comissió d’igualtat, l’impuls d’un Pla Municipal d’Igualtat de Gènere i de Prevenció de la Violència Masclista, o bé la creació d’un protocol contra les agressions masclistes durant les activitats festives, entre d’altres, són exemples de propostes recollides al nostre programa electoral i que engloben, dins del paraigua del feminisme i la perspectiva de gènere, accions municipals a favor del dret a la vida en diversitat.

Decidir quedar-nos, lluitar per construir espais segurs on hem crescut i evidenciar com ens sentim és polític: cal construir una xarxa col·lectiva —formal i no formal— de suport mutu amb la qual poder-nos expressar lliurement, sigui quin sigui el nostre gènere i sigui quina sigui la nostra orientació sexual. Per això cal parlar —molt: amb les amigues, les àvies, les mares, a les assemblees, a l’escola, amb aquelles disposades a escoltar— de les nostres realitats als marges, per portar-les al centre del poble i fer-hi una festa major on puguem ser lliurement.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s